Els orígens medievals de Cal Compte

Cal Compte es va construir sobretot al segle XVIII, però integra un edifici més antic (probablement del segle XV) del qual avui en conservem una estança. El sostre amb motllures de guix i símbols apunta a un llenguatge medieval de devoció, protecció i identitat i que acaba explicant i donant sentit al nom de la casa.

El majestuós edifici que podem contemplar avui es va aixecar majoritàriament al llarg del segle XVIII, però integra una construcció molt més antiga, que podria datar aproximadament del segle XV. Quan al segle XVIII es va construir la casa tal com la coneixem avui, aquella estructura antiga va quedar integrada dins el nou conjunt, convertint-se en una habitació més de Cal Compte, el lloc on es emmagatzemava el gra i estava compartimentat en sitges.

L’espai original esta format per un habitacle de dues plantes, en part excavat a la llicorella (la roca típica del Priorat), amb murs gruixuts i paviments de terra i d’argamassa (barreja tradicional de calç, sorra i aigua). L’estança  encara conserva indicis d’un ús anterior relacionat amb el vi: a la planta inferior s’hi identifica la base d’una tina antiga.

La singularitat d’aquesta estança —i una de les pistes principals per entendre el seu període i l’origen del nom de la casa— es troba al sostre: uns teginats o motllures de guix entre les bigues (decoració feta amb guix). Hi apareixen repeticions amb motius vegetals i representacions simbòliques que encaixen amb els gustos del gòtic tardà.

Entre aquests relleus hi trobem símbols que ajuden a llegir l’espai com si fos un “missatge” de la casa. Hi ha una creu amb acabaments de flor de lis, que pot expressar llinatge nobiliari. Hi ha una petxina de pelegrí, molt associada al camí de Sant Jaume i al pas de persones i que també pot tenir un sentit d’acollida o de protecció del viatger. També hi apareixen una muntanya (que pot fer referència al territori o a un element heràldic) i una gla (d’alzina o roure), un símbol molt lligat a la idea de força, arrelament i continuïtat. Finalment, la tortuga pot entendre’s com a imatge de protecció (la closca com un escut) i de resistència; i, si hi volem afegir una lectura posterior que avui ens és útil, també pot suggerir prudència i constància: avançar pas a pas, però amb solidesa. En alguns punts apareix també l’anagrama JHS/IHS (forma tradicional de representar el nom de Jesús), que acostuma a funcionar com una invocació protectora per a la casa i per a qui hi entra.

En aquest mateix sostre hi ha un element que sempre desperta interès: un escut amb les quatre barres. En un territori històricament vinculat a la Cartoixa d’Escaladei, això obre interpretacions i preguntes. Més que afirmar una propietat directa, el que sí que podem dir és que som en un paisatge medieval on convivien drets i autoritats: la Cartoixa tenia un paper central, però el territori també es relacionava amb estructures de poder més àmplies, com el Comtat de Prades.

A l’edat mitjana, el poder sovint s’expressava a través de la jurisdicció (el dret d’administrar justícia) i no sempre era “tot o res”. Sovint es distingia entre mer imperi (jurisdicció alta: delictes greus i penes importants) i mixt imperi (jurisdicció ordinària: causes civils, faltes menors i multes). En un marc així, no és estrany que en un mateix territori hi hagués competències repartides, i que el llenguatge simbòlic d’una casa pogués reflectir, d’una manera o altra, aquesta realitat d’autoritat, protecció i ordre.

Per això, una hipòtesi plausible és que l’edifici primitiu hagués tingut alguna vinculació amb el comte o amb l’entorn del comtat de Prades: potser com a edifici per a  l’administració, potser com a lloc d’estada, o simplement com una propietat que formava part d’un sistema de dominis. En paral·lel, és útil recordar que hi havia infraestructures principals sota protecció reial, com els camins rals (camins reials), que funcionaven com a grans vies de pas de l’època. Sense necessitat d’afirmar que aquí hi passava un camí concret, la idea serveix per entendre que el moviment de persones i mercaderies condicionava on s’aixecaven edificis importants i quin paper podien tenir dins el territori.

I aquí és on el relat es tanca d’una manera molt humana: al Priorat, el nom de la casa acaba convertint-se en identitat. Segur que les persones que vivien en aquest lloc s’acabessin coneixent pel nom de l’edifici. D’aquí vindria “cal” (contracció de casa del) + Comte, i en algun moment s’hi hauria incorporat la grafia “p”, quedant fixat el nom tal com l’hem conegut: Cal Compte. De fet, encara avui passa: a mi, molta gent em coneix com l’Anna de Cal Compte. I potser aquest és el millor final per explicar els orígens: una casa que conserva pedres i símbols, però que també conserva aquesta manera tan nostra de dir-nos i reconèixer-nos a través del lloc on vivim.

.